*

Aquest bloc va néixer un 4 de gener de 2007

Aquest és un blog no professional, amb això vull dir que parlo del que m’agrada. Si quelcom no m’agrada, no en parlo, i si sols m’agrada, potser tampoc.
Aquí, des de sempre, a part dels professionals que escriuen en mitjans de comunicació, hi ha hagut sempre el “boca a boca”. Aquest blog pretén (no sé si ho aconsegueix) això, ser el “boca a boca”. Un bon complement al que es publica en mitjans de comunicació. Com sempre ha estat a casa nostre.

divendres, 20 de juliol de 2012

Mousse de mango amb ossets de l'Ada Parellada

7 Comentaris / Cliqueu per llegir-los i escriu-ne
Una de les receptes estrella que l’Ada Parellada va fer a la trobada dels 90 anys dels ossets d’Haribo amb els gastroblocaires. Genial, boníssim i fàcil de fer.

Ingredients:
- 250 gr. de polpa de mango
- 50 gr. de sucre
- 250 gr. de nata muntada
- 5 fulles de gelatina
- 100 ml. de rom
- 20 gr. de sucre
- 400 gr. d’ossets d’or Haribo
- daus de mig mango
Per la base:
- 50 gr. de farina
- 150 gr. de sucre
- 1 cullerada de sucre de vainilla
- 4 ous
- 50 gr. de fècula de patata
- un polsim de sal
- mantega per untar el motlle


Escalfar el forn a 180ºC.


Per fer la base:
Muntar les clares a punt de neu amb un polsim de sal i reservar.
Batre en un bol el sucre, el sucre de vainilla i els rovells fins que blanquegin.
Incorporar amb compte la farina i la fècula.
Amb les mans i a en dos moments, incorporem la nata muntada.
Untem amb la mantega un motlle (24 cm) i l’extenem fent una capa fina i regular.
Posar-ho al forn uns 35-40 minuts. Vigilem sense obrir el forn. Ha de quedar pujat i daurat.
Un cop fet, el trèiem i el deixen refredar sobre una reixeta.


Per fer la mousse:
Hidratar els fulls de gelatina en aigua freda.
Batre la nata (en reservem una mica per fondre la gelatina) amb el sucre; afegir la polpa de mango.
Fonem la gelatina escorreguda en la mica de nata que hem reservat escalfant-la una mica al microones.
Afegir amb compte la gelatina a la barreja amb la polpa de mango.


En un pot al foc desfer el sucre en el rom.
Marcar la base amb ajut d'un cèrcol, ja sigui un gran o varis petits.
A l'interior del cèrcol hi afegim un cèrcol de plàstic per que aguanti la mousse.
Sense treure els cèrcols, pintar amb la reducció de rom i sucre.


Anar intercalant al voltant del cèrcol ossets i daus de mango, com fent una sanefa (els ossets mirant cap enfora).
Omplir amb la mousse de mango i deixar-ho a la nevera que refredi.
Tallar la resta d'ossets ben petits i posar-los sobre la mousse abans de servir.

diumenge, 15 de juliol de 2012

Curs de cuina Thai a Delishop

1 Comentaris / Cliqueu per llegir-los i escriu-ne
Delishop és una botiga de productes gourmet a l’abast de gairebé tothom, un lloc on trobar menjar preparats de qualitat que et poden solucionar un dinar a la feina o una celebració a casa, però també i gràcies a l’espai creat al Passeig de Sant Joan, quelcom més, i aquest quelcom més és el que vaig gaudir fa poc.

Delishop va ser creat al 2006 per una catalana i un nord-americà, al 2009 ja es podien trobar els seus productes arreu d’Espanya, Portugal i Andorra. Al 2010 varen obrir la porta a l’exportació. I és al 2011 quan ofereixen franquícies i estrenen el The Cooking Space, l’espai cuina que és molt més que un lloc on fer tallers de cuina.

S'hi poden trobar cursos de cuina bàsics, monogràfics, tallers, cates i altres cursos llargs. Cursos de grans cuiners. I també s’hi poden fer reunions de treballs acabades amb un sopar que es pot ser preparat entre tots els assistents, sota la direcció d’un professor. Un bon lloc per fer sopars privats, presentacions i celebracions amb pica-pica...

Tenia pendent fer-hi un curs, hi havia anat a buscar aquell producte especial, però no havia tingut l’oportunitat de fer-hi un taller. Havia vist el post de l’Starbase explicant la seva experiència en un curs de cuina Thai i vaig decidir que començaria per aquest.

En arribar el Dani, el coordinador de l’espai, em va acollir i em va ensenyar les instal·lacions (jo vull una cuina així a casa), una magnifica taula de fusta i em va explicar com es pot transformar l’espai segons les necessitats (si cal l’espai d’oficina desapareix i es converteix en un espai on fer un còctel). Un espai polivalent segons les necessitats de cadascú.

Abans de començar en Dani ens va presentar la Tan, la professora que ens va guiar per la cuina Thai. La Tan és una amant del pa amb tomàquet i el pernil, i sap difondre la cultura gastronòmica del seu país meravellosament i amb humor.

La Tan ens va explicar que la cuina Thai no es menja amb palets, ni es fa servir el ganivet, sols la forquilla; tot es presenta tallat a mida per que es pugui menjar sense necessitat del ganivet.
Sempre en busca de l’equilibri gustatiu la cuina Thai fa servir el sucre en les seves elaboracions salades per equilibrar els diferents gustos. Les seves preparacions tenen un mínim de tres gustos (salat, picant, dolç, agre, àcid...).

Un cop feta la presentació ens varem posar amb les mans a la massa. El curs no sols és una classe magistral si no una classe pràctica, on en diferents grups es van preparant les receptes. Aquest cop en varem fer tres. Primer uns rotllets de pasta d’arròs amb llagostins que l’Starbase va explicar aquí. I que es convenient menjar-se acabats de fer per tal que la pasta d’arròs no quedi eixuta. De la versió de l’Starbase (que explicava molt bé com s’havia de fer servir aquesta pasta d’arròs) jo en vaig fer una que podeu veure aquí. Però clar, l’aspecte no és el millor... Encara no havia fet el curs amb la Tan per saber com embolicar-los!!!!

Un dels plat que em va agradar més va ser el pollastre amb salsa de curry verda. Amb descobriment incorporat, la pasta de curry (verd i vermell) que es pot trobar al Delishop. I una anècdota, el curry verd no té per què deixar un color verd intens als menjar, i com els occidentals sóm com sóm i si ens diuen “curry verd” volem que sigui de color verd, s’hi afegeix a la preparació algun altre ingredient que sigui verd, en aquest cas van ser espinacs. La preparació va quedar boníssima i d’un color verd espectacular.

Una preparació més van ser uns tallarins de pasta d’arrós. Els tallarins de pasta d’arrós no s’han de bullir, sols s’han de remullar en aigua a temperatura ambient i afegir a la preparació quan els altres ingredients estan al punt. Es deixa coure corregint d’espècies i salses i es serveix. En l’últim moment se li pot afegir un ou batut.

Tots els plats varen estar genials, i ens ho varem passar d’allò més bé amb la bona manera de fer de la Tan i l’acolliment de Delishop. Ja penjaré alguna recepta, segur que serà amb curry verd!

dimarts, 10 de juliol de 2012

Taller de postres amb l'Ada Parellada i uns quants ossets

4 Comentaris / Cliqueu per llegir-los i escriu-ne
Quan per gastroblocaires ens varen ofertar fer un taller de postres amb les gominoles dels ossets vaig pensar... Comorrrrrrr???? Continuant la lectura de la proposta vaig veure que el taller el donava l’Ada Parellada, i aleshores no en vaig tenir cap dubte, segur que en treiem alguna cosa interessant!!!

Primer fem una mica d’història, que vaig conèixer gràcies a aquest taller i que no sabia.

A Bonn, el pastisser Hans Riegel, fundador al 1920 de la marca Haribo (acrònim del seu nom i del nom de la seva ciutat natal), es va inspirar en els ossos ballarins del circ de Bonn per crear el 1922 els ossets de goma. Ara fa 90 anys. Actualment l'empresa és a mans dels seus descendents.

La base és sucre, aigua i gelatina. Al llarg del
temps s’han anat variant els gustos i se li han afegit altres productes com sucs de fruita i altres extractes i concentrats de fruites que els hi donen més varietat de gustos i colors.
Els primers caramels els repartia la dona del Hans en bicicleta, i varen ser ràpidament coneguts. Fins i tot l’Albert Einstein es declarava afeccionat d’aquestes gominoles.

Actualment es fabriquen al món uns 100 milions d’ossets al dia, entre la fàbrica de València i la de Catalunya (tenen des del 1995 una fàbrica a Cornella de Terri a prop de Banyoles) es fabriquen 600 milions a l’any.
L’empresa té unes 15 fàbriques repartides en diferents països.

He de dir que a mi m’agraden, però com tot el dolç no entusiasmen. Reconec que si en tinc al davant en vaig menjant de tant en quant, són addictives. Tenen la mida justa per ser-ho.
I us he de dir que la capacitat per imaginar, crear, realitzar, de l’Ada hi va que ni pintada!
Vaig sortir del taller realment contenta i sorpresa del bé que responen unes gominoles com els ossets a ser introduïdes en postres.








A continuació una de les receptes que varem poder fer i provar:


Ingredients:
-100 gr. de xocolata blanca
-200 gr. de corn flakes
-500 gr. de xocolata negra
-200 gr. de fruits secs variats
-80 gr. de mantega de porc
-Un rajolí de licor

Fonem la xocolata blanca al microones, a potència mitjana, traiem i remenem cada 30 segons perquè no es cremi, és molt delicada.  Afegim els corn flakes i ho barregem fins aconseguir que la xocolata els cobreixi totalment.


Fonem la xocolata negra de la mateixa manera i hi afegim amb la fruita seca picada, el llard de porc i el rajolí de licor.

Folrem un motlle (si pot ser cilíndric o rectangular) humitejat amb film de plàstic. Fem una capa de xocolata blanca amb corn flakes. Repartim a sobre els ossets de Haribo. Cobrim amb la barreja de xocolata negra i fruita seca.
Ho deixem quatllar a la nevera.

Anem tallant a rodanxes més o menys fines.

dijous, 5 de juliol de 2012

Cafè, bars, restaurants i jo

10 Comentaris / Cliqueu per llegir-los i escriu-ne
A casa hem crescut amb una cafetera plena a la cuina, la mare molt cafetera, el feia servir per quan tenia mal de cap, insomni (sempre havia dit que l’ajudava a dormir quan estava molt cansada)...
 Entre la roba de casa hi posava grans de cafè per que donessin olor, res de espígol o altres herbes, a ella li agradava la olor del cafè acabat de torrar i trobar-se aquesta olor en la seva roba.
Sempre comprava el cafè a un torrador, a prop de casa en tenim tres, segons on anava a fer altres encàrrecs i compres el comprava en un o altre.

A Catalunya tenim una gran tradició de torradors de cafè, si està de moda ara l’slow food i es potencia la compra d’aliments de proximitat pel que significa pels petits productors i l’estalvi de transport i altres, també el cafè hauria d’entrar en aquest slow food i potenciar-ne la compra dels nostres torradors.
Ells compren el cafè a l’origen, molts sense intermediaris, el cafè arriba aquí i ells el torren en petites o més grans quantitats, el que garanteix la qualitat del gra que arriba al consumidor.

A casa tinc una cafetera italiana. Com que el tipus de mòlt és important segons al cafetera que es fa servir, sempre demano que el molguin per aquest tipus de cafeteres.
Seguint els consells d’un bon coneixedor del món del cafè he millorat molt a l’hora de fer el cafè amb aquest tipus de cafeteres.
L'aigua, es important, com que tinc un aparell d’osmosis a casa jo no tinc cap problema amb l’aigua que faig servir. L’escalfo abans de posar a la cafetera (cop de microones).
El cafè, com he dit mòlt per aquest tipus de cafetera; m’agrada molt el Costa Rica amb uns tons de xocolata genial. El poso esponjós, sense prémer en excés ja que no deixaria passar l’aigua amb fluïdesa i faria tap.
I el poso a foc baix sobre un difusor que ajuda que el foc no sigui agressiu, així evito que el cafè es cremi i conservi el regust a xocolata que li es propi. Quin cafè més bo que surt!!!


Al web del Fòrum Cultural del Cafè podeu veure, aquí i aquí, els tipus de cafeteres per la llar i la seva valoració, i també alguns consells per fer un bon cafè a casa. 

Quan sortim de casa és quan a pocs llocs trobem bon cafè, però en podem trobar!


Els experts diuen que per tenir un bon expresso calen uns 8 grams de cafè, una pressió de 9 atmosferes (una màquina domèstica no arriba a donar aquests atmosferes, ha de ser una màquina professional) i que l'aigua estigui a uns 90ºC. Les tasses han d'estar mantingudes a certa temperatura, no excessiva (normalment a sobre la màquina hi ha un espai per posar-hi les tasses i conservar-les a una temperatura optima) per tal que el cafè no es refredi o es recremi al servir-lo.
El cafè hauria d'estar torrat relativament recentment, aquí la importància de l’slow food del cafè i guardat en un envàs hermètic.
Curiosament l'expresso és el cafè que menys cafeïna porta, des que comença a sortir el cafè fins a omplir la tassa han de passar uns 25 segons. En aquest temps l'aigua no ha pogut desfer i endur-se’n la major part de cafeïna que porta el cafè.


Si el volem amb llet aquesta no ha d'estar cremada (cremem la lactosa i li dona un gust amarg), s’ha d’escalfat aguantant el pot amb la mà i vigilant que no bulli, uns 80ºC.
I per un americà mai deixar la tassa i allargar el raig d'aigua de la màquina... Horror!!! L'americà consisteix en afegir aigua calenta al cafè expresso un cop preparat. D'altre manera acabarem cremant el cafè i tornarem a tenir un gust amarg que no ens deixarà degustar altres tast que pugui tenir el tipus de cafè que fem servir.


Si en voleu saber més del cafè us aconsello que visiteu la pàgina del Fòrum Cultural del Cafè, te un apartat amb articles diversos molt interessants. També fan cursos de tast o per aprendre a fer un bon cafè.


Per què aquesta entrada? Doncs per que estic farta que a les cafeteries i, especialment als restaurants, em donin un mal cafè.


A algunes cafeteries fan servir cafès torrats i mòlts fora de Catalunya (i fins i tot fora d’Espanya). Envasats al buit vés a saber fa quant de temps i enviats cap aquí ves a saber en quines condicions (alguns cafès venen molts i tancats al buit des de Itàlia). Amb aquest producte és impossible fer un bon cafè.
Si això hi afegim que la màquina de cafè no és ben neta, ni té la pressió revisada a diari, la temperatura correcta... I a més, que el cafè no estigui mòlt correctament i que el qui el fa no hagi netejat bé les restes del cafè anterior del filtres, que cremarem en fer un nou cafè i deixaran un regust amarg... És impossible que podem degustar un bon cafè.


O els bars d'hotels de luxe (i no tant luxe) que et cobren fins a sis euros per un tallat que no es pot ni beure.


Igualment altre tipus de locals, com ara el local d'un pastisser campió mundial de pastisseria 2011 que et donen un cafè de càpsules, ni que sigui d'una marca coneguda, amb un croissant o un pastís excepcionals. Una cosa tant bona es mereix un cafè que estigui al mateix nivell, altrament és una estafa.


Així mateix als restaurants. Un restaurant que presumeix de donar un bon àpat, amb productes de qualitat i ben elaborats, no es pot permetre el luxe de tenir un mal cafè. I encara diré més, no es pot permetre donar un cafè en càpsules ni que sigui d'una coneguda marca als seus clients, com últimament ve passant. És una altra estafa.
Qui em diu que si estalvia en temps i feina en el cafè (que no en els diners) no ho farà a la cuina? He de pagar per un cafè que un nen es pot fer a casa o demanaré un cafè que remati un bon dinar per què és un cafè ben fet i de qualitat?


Si us dic la veritat, és per això que jo fa molt de temps que no em prenc cafè als restaurants. I que molts cops m'hagi passat altres begudes abans de prendrem un cafè en una cafeteria.


Per sort uns amants del cafè han començat a fer un recull dels llocs on es pot prendre un bon cafè a Barcelona, Coffee Barcelona.


Jo continuo amb la cafetera italiana i comprant el cafè a un torrador.


Nota sobre les màquines amb càpsules: A les càpsules no hi ha la quantitat mínima de grams per fer un bon cafè expresso (una coneguda marca feia fa poc la propaganda d'una nova càpsula extraordinària on hi havia 8 grams de cafè... A les altres no arriba), no sé que porten a més a més (si és inferior a una quantitat determinada per llei no ho han de dir) per tal que surti l'escuma potser el mateix que els cafès solubles que fan escuma com un Capuccino? 
A part de ser anti producte de proximitat.

Segona nota: el post a que fa referència algun comentari el podeu llegir a Decuina.net

Segueixen aquest bloc

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...