*

Aquest bloc va néixer un 4 de gener de 2007

Aquest és un blog no professional, amb això vull dir que parlo del que m’agrada. Si quelcom no m’agrada, no en parlo, i si sols m’agrada, potser tampoc.
Aquí, des de sempre, a part dels professionals que escriuen en mitjans de comunicació, hi ha hagut sempre el “boca a boca”. Aquest blog pretén (no sé si ho aconsegueix) això, ser el “boca a boca”. Un bon complement al que es publica en mitjans de comunicació. Com sempre ha estat a casa nostre.

divendres, 15 de juliol del 2011

Sopa de meló

1 Comentaris / Cliqueu per llegir-los i escriu-ne
Vaig anar a sopar a casa uns amics a Granollers, i ens van oferir un sopar magnífic, un dels plats aquesta sopa de meló ben original. Em van dir que l’havien trobat en uns fascicles de la revista Semana. Ens va agradar tant que ja l’hem fet a casa.

Ingredients:
- 1 meló gran
- 1-2 porros
- 3 cullerades de mantega
- 1 litre de brou de pollastre o verdures
- 1 cullerada de Maizena
- 1 copa d’Oporto
- 8 cullerades de nata líquida
- sal i pebre
Guarnició:
- 24 gambes cuites
- menta picada
- boles de meló

Pelar, treure les llavors i tallar el meló a daus tot reservant-ne un tros per fer-ne boles. Reservar.
Escalfar la mantega en una cassola i sofregir els porros tallats. Afegir la porpra de meló tallada a daus. Remenar i afegir-hi el brou.
Coure deu minuts i afegir la Maizena desfeta en l’Oporto, salpebrar i deixar coure uns minuts.

Passar per la trituradora, colar i deixar refredar. Afegir-hi la nata líquida, comprovar el punt de sal.

Servir empolsegada amb menta i amb un brotxeta de gamba i meló.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Vista a Valira o un post llarg sobre estris de cocció

9 Comentaris / Cliqueu per llegir-los i escriu-ne
Quan l’Starbase ens va proposar una visita a la fàbrica de Valira a Reus m’hi vaig apuntar com qui s’apunta a un bombardeig, sense esperar que fos tant interessant i instructiva com va ser. Molt conèixer els productes que cuinem, i voler qualitat del que mengem però a voltes oblidem amb què cuinem. La visita ens va ensenyar a conèixer i valorar la qualitat dels estris emprats en cuinar.


Primer de tot agrair, però molt, l’acolliment del personal de Valira, tots els que ens varen acompanyar durant la visita i en especial de l’Eric, el Director General de la companyia que ens va donar les explicacions i, tal com diu l’Starbase a la seva crònica, va fer funcionar el grup de manera genial. I també la seva disponibilitat en contestar totes les preguntes que li varem fer.

La companyia Valira és una companyia catalana fundada per un Andorrà, Josep Betriu que li va posar el nom de la vall i el riu d’Andorra.
L’empresa compta amb 140 treballadors, molts d’ells amb una especialització de gran qualitat.

En aquest últims temps l’empresa s’ha dedicat exclusivament a fabricar allò que fa bé i ho fa ella a la seva fàbrica de Reus, deixant de banda tots els productes que venien de la Xina per exemple i dels quals no en podia garantir la qualitat al cent per cent (a la Xina o tens fàbrica pròpia on controles tot el procés des de l’inici al final o no pots garantir-ne la qualitat). Així ella fa els motlles de les peces, fon l’alumini, fa les peces, poleix, pinta i les munta. Tot amb 140 treballadors i aquí a Catalunya.

Ja l’explicació introductòria va ser molt instructiva. Ens va parlar els diferents materials emprats en els estris de cocció.
El coure, gran conductor tèrmic, difusor de calor, però molt pesat. A més s’ha de netejar abans de fer servir atès que l’òxid de coure és tòxic. Quasibé sols es fa servir professionalment.
El ferro colat és un mal conductor tèrmic, però aguanta molt la temperatura un cop s’ha escalfat. Per això no s’utilitza en paelles però si en cassoles, són estris de cocció lenta (estofats...).
L’Inox, un aliatge de ferro i níquel, mal conductor tèrmic però que no s’oxida, poc pesat. La seva mala conducció també el fa mes adient per a cassoles i olles.

L’alumini, bon conductor tèrmic, poc pesat, fàcil de manejar però no és antiadherent. El fons de l'estri ha de ser el màxim gruixut possible per tal d'acumular energia. Al no ser antiadherent se li ha d’afegir una capa d’antiadherent tipus tefló o ceràmic. Malgrat que el ceràmic no és adient per segons quines coses ja que no ho és tant antiadherent com el tefló, el ceràmic va molt bé per la carn ja que ajuda a la reacció de mallaird.
L'alumini és 100% apte pel consum, però alguns, per tal que sigui més manejable li posen plom, això és el que acostumen a fer a la Xina i no es gens recomanable especialment a partir d'una quantitat determinada.

L'alumini té un altre problema, no activa la inducció, Valira té una patent a base d'un disc de Inox que introdueixen en el moment d'injectar l'alumini en el el motlle.

Malgrat en aquests moments no tenen cap producte amb acabat ceràmic al setembre en treuran una línia nova.

Els motlles es fan amb tecnologia punta, segons el disseny dels especialistes i controlada pel treballador que ha de tenir un alt nivell de formació. Cada motlle pot arribar a costar 30.000 euros i té una vida de 100 peces. Ja aquí varem començar a veure per què una bona paella podria semblar cara.

La visita va continuar enmig de motlles i peces acabades de sortir del motlle. Varem arribar als forns on es fon l’alumini que, malgrat no estava en funcionament emanava una caloreta que ens va fer imaginar el que significa treballar al costat dia a dia.

Allí ens va ensenyar peces sense polir acabades de sortir del motlle. El material que sobre i que caldrà polir senzillament és per que el motlle ha de tenir uns llocs d’escapament de l’aire quan se li injecta l’alumini fos a pressió; a molta pressió per aconseguir una paret prima i un fons gruixut. El tècnic que hi ha en aquesta màquina n’ha de saber molt, abans d’injectar l’alumini ha de col·locar la base difusora en el motlle, amb precisió i rapidesa. Es fa una peça per minut. La seguretat ha de ser màxima ja que les peces surten calentes, quan el treuen surt a 400ºC i l'interior és a 500ºC (com un coulant es mes fos per dins).

Un cop refredades passen a polir-se, i a donar-los-hi un acabament amb sorra a alta pressió que li fa petites deformacions per tal que després si puguin pintar les capes de tefló. L’Eric ens va explicar que per garantir la qualitat s’han de donar tres capes, també ens va dir que no creia que avui en dia hi hagués ningú que en donés menys de capes. I té una cocció final a 450ºC.

Un cop acabat aquest procés arriba el muntatge del mànec. I una diferència de gustos entre els blocaires presents. Que us agrada més, que el mànec vagi cargolat o reblat (en castellà remachado)?
Jo, com l’Starbase i algú altre, varem dir que estàvem farts de cargols que s’afluixen i de mànecs que ballen, reblat for ever!!! Doncs bé, la nova línea de paelles que treu Valira, Aire Induction, és amb en mànec reblat!!! M’hi vaig enamorar al primer cop d’ull!!!! Una curiositat, a Europa van reblats, no cargolats. A més es poden posar al forn amb mànec i tot.

L'Starbase ho explica molt bé aquí.

Una altre de les línies de productes en que Valira s’ha especialitzat és la dedicada a la gent que ha dinar a fora de casa amb carmanyola.

Les seves carmanyoles de al gama Nomand són de gran qualitat, per això estan fabricades amb butadiè i un acabat de fibra de vidre, que les fa molt durables i aguanten fins i tot un cotxe que els hi passa per sobre com va voler comprovar un treballador de Valira. Podeu veure el vídeo al post de Decuina. El producte no és transparent però al no ser destinades a ser emmagatzemades al frigorífic on si que va bé que es vegi el que hi ha dins, no és tant important. No sols poden anar al microones si no que també aguanten fins a 200ºC al forn. Es pot dir que es pots cuinar en elles el dinar, tapar i endur-t’ho, escalfar-ho al microones i menjar tot en un.

Les tapes són mes manejables, fetes de polipropilè amb junta de silicona, i es poden comprar a part, ja que la seva durabilitat, malgrat la bona qualitat, no es tanta com la de la carmanyola en si.

La gran varietat de neveres que s’afegeix a la línea fa que tothom trobi la que li va bé. N’hi ha una, Noman Take Away que es pot dur penjada o plegada dins la bossa... Genial.

I no sols varem sortir més savis si no molt contents amb un gran regal que ens varen fer, un wok de la nova línea Aire i una carmanyola Nomand.

dijous, 7 de juliol del 2011

2n picnic urbà a la Cookiteca

7 Comentaris / Cliqueu per llegir-los i escriu-ne
Un cop més la incombustible Margot, del bloc Margot Cosas de la vida, va organitzar un picnic urbà de gastroblocaires, i ja van dos. El primer, aquí.

També un cop més la Cookiteca ens va acollir, i com en saben d’acollir!! Aquest cop però varem estrenar-nos en el seu nou local de Via Laietana.

Aquest local es troba dins el supermercat Veritas de Via Laietana i és la consolidació de la col•laboració entre ambdós que es tradueix amb cursos de cuina saludable, amb productes ecològics o vegetariana.
L’encarregada d’aquest local és la Mireia, amb una gran formació i especialment amb cuina saludable. En el poc temps que porten oberts ja han fet un seguit de cursos molt atractius. Espero poder-ne gaudir d’algun ben aviat.

Aquest cop crec que la Margot va tenir dues idees genials, la primera la de convidar a un altre blogger que no fos de gastronomia: Ella y el abanico, de la Montse; un bloc dedicat a la menopàusia, amb articles, consells i algunes receptes.

La segona la d’apadrinar un bloc de gastronomia: Leonor és una lectora de blocs gastronòmics que va demanar poder venir al picnic i es va trobar amb una sopresa... La Margot li va regalar un bloc El arte del buen comer. La Leonor s’ha animat i ja hi ha penjat algunes entrades. Benvinguda al món dels blocs gastronòmics.

Tot estava d’allò més bo. Destacaré el Humus de xocolata que va dur la Juani de Directo al Paladar que estava genial. Com diu ella una bona manera de menjar llegum, i és un bon substitut de les cremes de xocolata que hi ha al mercat.

I també la cervessa que va dur en Roger, la Damm es va inspirar en aquesta per crear la seva Innedit.

Una bona estona compartida amb gent a qui llegim i seguim, i especialment per provar plats atractius i sorprenents.

I a més el programa Plats de la cadena Estil9 va estar amb nosaltres!

La meva participació va ser una versió d’aquesta recepta: Quiche d’espinacs amb feta.

Gràcies a tots, especialment a la Margot i a Cookiteca.


Els altres participants,
Margot de Margot Cosas de la Vida
Oscar de Decuina
Roger de Cuina amb compte
Miquel de Les receptes del Miquel
Belem de A la cuina amb un parell d'ous
Margarida del Món de la cuina
Silvia de Dones Gourmet de Catalunya
Juana de Directo al Paladar
Carmen de Dulces bocados
Ana de 5 sentidos en la cocina
María José de Las recetas de MJ
Loreto de Sabores de colores
Ana de La cocinera del bétulo
Silvia de Y sigo en la cocina
M. Ángeles de Cook me tender
Palmira de Come conmigo
Bloc convidat: Montse de Ella y el Abanico
Bloc apadrinat: Leonor de El arte del buen comer
Bloc col·laborador en l'organització: Miguel de La puerta de Samsara

dissabte, 2 de juliol del 2011

Amanida de ruca amb vinagreta de melmelada de pebrot

7 Comentaris / Cliqueu per llegir-los i escriu-ne
Anava amb presses, obrir la nevera i fer una amanida.

Ingredients:
- dues cullerades de melmelada de pebrot escalivat amb vermut del Rebost de l’Empordanet
- una bossa de ruca
- dos talls de formatge tendre de cabra al pebre
- cinc anxoves
- oli i vinagre

En un plat servir la ruca, tallar el formatge a talls llargs i afegir-los a la rúcula.
Picar les anxoves i repartir-les per sobre l’amanida.

En un bol posar la melmelada de pebrots, oli i una mica de vinagre (jo en vaig posar ben poc).
Amanir.

No hi he posat sal per què les anxoves li donen el toc de sal necessari.

Segueixen aquest bloc